Download The Role of the Digest of Justinian in the Development of Roman Law and Jurisprudence and more Summaries Roman Law in PDF only on Docsity!
HISTÒRIA I FONTS DEL DRET ROMÀ
TEMA 3
Corpus iuris civilis. Dret romà i ius commune europeu
CORPUS IURIS CIVILIS
Flavius Petrus Sabbatius Iustinianus orientà la seua acció política vers la restauració de l’antic esplendor de l’Imperi romà ( renovatio Imperii ) i amb tal finalitat escometé diverses empreses. A l’àmbit de la política exterior aconseguí reconquerir el nord d’Àfrica, la península itàlica i el sud-est de la península ibèrica. Ultra això, obtingué un gran succés diplomàtic amb l’acord de “pau eterna” amb la potència veïna de Pèrsia. En segon lloc, portà a terme una ingent activitat edilícia, especialment a l’anomenada ara Bizanci, la capital de l’Imperi –en són exemples l’erecció de la nova Basílica de Santa Sofia i de l’Església de Santa Maria de Blanquernes-. En tercer lloc, la seua política religiosa tingué com a aspiració la superació de la cada vegada més atiada divisió dogmàtica entre monofisites i ortodoxes i per això es proposà de sotmetre l’Església al seu control. També en aquest aspecte són remarcables el tancament de l’Acadèmia d’Atenes en 529 i una agudització de la política antijueva. Finalment, la seua més gran ambició fou la relativa a l’àmbit jurídic i solament quant a aquest àmbit pot parlar-se veritablement de succés. El seu projecte, expressió d’un absolutisme legislatiu a ultrança, fou la confecció d’una magnífica compilació del dret vigent -que des de l’edició en 1583 per Denis Godefroy és coneguda com Corpus Iuris Civilis- per posar terme definitivament al complex ordenament jurídic bifront existent i harmonitzar una voluntat renovadora amb la tradició jurídica de la Roma clàssica que admirava. Els preparatius d’aquesta compilació començarien tot seguit que inicià Justinià el seu govern en 527.
Del desenvolupament dels treballs conduents a la codificació tenim àmplia informació gràcies a les constitucions que figuren com a prefacis en el Digest, les quals són designades per les paraules amb què s’inicien. S’hi disposa l’execució de l’obra; el nomenament dels comissionats de les escoles de Berit i Bizanci que havien de dur a terme els treballs de compilació; i l’estructura i les parts que havien de compondre l’obra en el seu conjunt. En la constitució Deo auctore de 15 de desembre de 530 Justinià ordena al magister officiorum , Tribonià, a qui nomena ministre de justícia ( quaestor sacri palatii ), la constitució de la comissió que haurà d’escometre la confecció d’una compilació, la qual s’haurà d’anomenar Digesta o Pandectae i haurà d’estar integrada fonamentalment per les obres dels jurisconsults que gaudiren antany de ius respondendi. Justinià dóna llicència als comissionats per alterar o extractar els textos de la manera que tinguen per convenient. En la constitució Omnem rei publicae de 16 de desembre de 533 l’emperador s’adreça als professors ( antecessores ) de les escoles de Dret de Bizanci i de Berit i els instrueix sobre el mode i el mètode que hauran de seguir en el futur en relació amb l’organització dels estudis jurídics, ateses les obres ja compilades: el Codi, les Institucions i el Digest. En la constitució Tanta , també de 16 de desembre de 533, l’emperador ordena la publicació del Digest i la seua entrada en vigor el 30 de desembre de 533, al temps que també ordena l’entrada en vigor de les Institutiones , ja publicades el 21 de noviembre.
La primera obra fruit de l’activitat compiladora fou el Codex. El 13 de febrer de 528 la constitució Haec quae necessario ordenà la creació d’una comissió que havia d’estar formada per deu jurisconsults i presidida per Joan de Capadòcia, antic quaestor sacri palatii. Aquesta comissió s’havia d’encarregar de la recopilació en un cos únic de les leges contingudes en els Codis Gregorià, Hermogenià i Teodosià, així com de les Novel·les posteodosianes. La tasca fou enllestida amb prestesa i el 7 d’abril de 529 es publicà el Codex a través de la constitució Summa rei publicae , en què es disposà l’entrada en vigor del Codi el dia 16 d’abril d’eixe mateix any i la prohibició de fer servir textos legislatius no incorporats en el Codi sota pena d’incórrer els contraventors en crimen falsii. Tant aquesta constitució com l’anterior ens són conegudes pel fet d’aparèixer com a prefacis del Codex repetitae praelectionis. Aquest primer Codex , anomenat Codex vetus , no ens ha arribat. A través de les constitucions Tanta , 1 i Omnem pr. s’ha pogut conèixer la seua estructura formal en dotze llibres. També gràcies a un papir, l’Oxy. 15, 1814, s’ha pogut saber l’índex de les constitucions compreses entre els títols 11 al 16 del llibre I del Codex i que aquest contenia la Llei de Cites i seguía en la seua organització i estructura el model del Codi Teodosià. També per la constitució Deo auctore, 5 se sap que seguia l’ordre de l’Edicte perpetu.
El 16 de novembre de 534 l’emperador Justinià ordenà en la constitució Cordi nobis est l’edició d’un nou Codi, anomenat Codex repetitae praelectionis , el qual seria la postrema codificació de dret romà. Aquesta nova edició havia de substituir el Codex vetus perquè aquest havia esdevingut obsolet en no incloure les constitucions emanades entre 529 i 534 i, sobretot, perquè contenia la Llei de Cites, que era incompatible amb bona part del dret jurisprudencial recollit en el Digest, obra llavors ja promulgada. S’hi disposà com a data d’entrada en vigor el 29 de novembre d’aquell mateix any.
És presumible, encara que no pot afirmar-se amb seguretat, que el nou Codex acollís les Quinquaginta decisiones , nom amb què són designades cinquanta constitucions promulgades per Justinià en la segona meitat de 530, aplegades en una col·lecció i emeses amb la finalitat d’actualitzar certes regles jurídiques obsoletes i de resoldre determinades qüestions controvertides. També s’incorporaren al nou Codi les constitucions de Justinià posteriors a la publicació del primer Codi. En l’elaboració del segon Codi interveniren, segons informa la constitució Cordi nobis est , 2, a més de Tribonià, altre jurisconsult anomenat Doroteu i tres advocats de Bizanci de noms Joan, Mena i Constantí.
Formalment el Codex repetitae praelectionis presenta la mateixa estructura que el Codex vetus i que els Codis Teodosià, Hermogenià i Gregorià. Està dividit en dotze llibres: I. Fonts del dret i dret eclesiàstic; II-VIII. Dret privat; IX. Dret penal; i X-XII. Dret administratiu. Els llibres estan dividits en títols rubricats i aquests en constitucions, disposades en ordre cronològic. Cada constitució està precedida d’una inscriptio, en què s’expressa en nominatiu el nom de l’emperador o emperadors emitents i en datiu el del destinatari o destinataris. Rere el cos dispositiu, que de vegades no és sinó una síntesi del contingut original de la constitució, segueix una subscriptio , en què s’indica el lloc i la data d’emissió.
Quant a la transmissió de l’obra, el manuscrit més antic del Codi de Justinià és un palimpsest del segle VI- VII, classificat com Veronensis 62 i conservat a la Biblioteca capitular de Verona. Altres manuscrits posteriors són: el Pistoriensis 66 dels segles X-XI, el Parisiensis 4516 del segle XI, i el Casinas 49 dels segles XI-XII.
del total de fragments incorporats a l’obra. Onze dotzenes parts del Digest pertanyen únicament a obres de dotze juristes: Ulpià, Paule, Gai, Papinià, Modestí, Pomponi, Salvi Julià, Cervidi Escèvola, Javolé, Africà, Marcel i Marcià. Finalment, la dotzena part de l’obra restant correspon als altres vint-i-set juristes utilitzats en la confecció del Digest.
Els cinquanta llibres del Digest s’estructuren, tal com anuncia, descriu i justifica la constitució Tanta en els seus paràgrafs 2 a 8, en set parts: 1a. Prota : comprèn els llibres 1 a 4; 2a. De iudiciis : comprèn els llibres 5 a 11; 3a. De rebus : abraça els llibres 12 a 19; 4a. Umbilicus , anomenada així per comprendre la part central de l’obra, aquesta part manca de coherència per la diversitat de les matèries que tracta i comprèn els llibres 20 a 27; 5a. De testamentis : en formen part els llibres 28 a 36; 6a. Dedicada a diverses matèries, com ara la bonorum possessio o generalitats sobre les obligacions i accions, abraça els llibres 37 a 44; 7a. Comença amb les estipulacions, conté els anomenats terribiles libri sobre delictes privats i crims públics i conclou amb els llibres relatius a la significació de les paraules i a les regles de dret (llibres 45-50).
Els llibres del Digest es divideixen en títols, aquests en fragments i aquests a llur torn en un principium i paràgrafs successius. Cada fragment s’inicia amb una inscriptio , la qual informa, sense abreviacions de cap tipus, de l’autor i del número del llibre de l’obra de la qual s’ha extret el passatge.
Pel que fa a la transmissió del Digest el manuscrit més antic es conserva a Florència, d’on el nom de Codex Florentinus o Littera Florentina amb què és conegut; també és anomenat Littera Pisana perquè a la Biblioteca de Pisa fou trobat per Irneri aquest manuscrit, la ubicació anterior del qual fou probablement Amalfi. Té un enorme valor pel fet d’ésser pràcticament coetani a l’època de confecció del Digest, puix que data amb tota probabilitat de la segona meitat del segle VI o potser del principi del segle VII. Per ordre d’Irneri fou copiat i enviada la còpia a la Universitat de Bolonya. Posteriorment, el manuscrit fou traslladat a l’inici del segle XV a Florència. El manuscrit es troba des de 1786 custodiat a la Biblioteca Medicea Laurenziana d’eixa ciutat. Altre manuscrit del Digest és la Littera Bononiensis o Littera Vulgata o simplement Vulgata , cèlebre per haver sigut l’utilitzat pels glossadors de Bolonya. És un manuscrit del segle X o XI, que reprodueix i corregeix de vegades el Codex Florentinus. Presenta la peculiaritat d’estructurar tripartidament el Digest: Digestum vetus (del llibre 1 al títol 2 del llibre 24), Infortiatum (del títol 3 del llibre 24 al llibre 38) i Digestum novum (del llibre 39 al 50). Altre manuscrit interessant es conserva a la Biblioteca universitària de Pàdua. Tal manuscrit, relatiu al Digestum vetus , fou molt utilitzat per Theodor Mommsen en la seua reconstrucció del text original justinianeu. El Codex Florentinus és precedit d’un índex, Index auctorum o Index Florentinus , consistent en un elenc d’autors i obres utilitzats en l’elaboració del Digest, índex que Justinià ordenà efectuar per facilitar el coneixement del contingut del que ell anomenà templum Iustitiae Romanae (Const. Tanta , 20). Aquest índex ha ajudat molt els estudiosos a explicar com es portà a cap la composició del Digest. Per altra banda, l’índex ha sorprès la doctrina romanística pel fet que el Digest, per un costat, no recull totes les obres que aquell esmenta, i, per altre, sí recull altres obres no citades per l’índex. Probablement aquest fou confeccionat abans de l’elaboració del Digest i alguns dels materials prevists en ell foren finalment rebutjats i altres amb els quals no es comptava inicialment foren descoberts o tinguts en compte després.
L’extraordinària promptitud amb què es féu el Digest motivà que sorgiren especulacions sobre el mètode seguit pels compiladors en la seua confecció. En 1820 Friedrich Bluhme advertí, tot observant les inscriptiones dels fragments, que era recurrent el seguiment d’un cert ordre en l’exposició dels títols. En concret, sempre que s’hi incorporaven passatges dels comentaris ad Sabinum d’Ulpià, de Paule o de Gai tals passatges hi apareixien encapçalant el títol. El mateix s’esdevenia, però en aquest cas en segon lloc i a continuació dels comentaris a Sabí, quan els fragments procedien de comentaris ad Edictum d’Ulpià, Paule o Gai. Finalment, en tercer lloc figuraven en els títols fragments de les obres de Responsa , Quaestiones o Definitiones de
Papinià. D’aquesta manera, els compiladors ordenaven els fragments d’un títol en tres grups o masses de passatges consecutius, que Bluhme anomenà respectivament “massa sabiniana”, “massa edictal” i “massa papiniana”. La primera de les masses corresponia al dret civil, la segona al dret pretorià i la tercera a passatges de casuística corresponents a Papinià, és a dir, al jurisconsult considerat tradicionalment com el més autoritzat. No obstant això, la composició de les masses descrita no sempre és homogènia i s’ha d’entendre en termes genèrics. A més a més, no sempre figuren en un títol fragments de totes les masses i de vegades si els fragments relatius a una massa eren més nombrosos eren aquests els que s’exposaven en primer lloc en el títol. A les tres masses utilitzades s’hi afegia sovint una quarta, que fou anomenada “apèndix”, constituïda per tretze obres, la qual sempre que hi apareix figura en el títol en darrer lloc.
A partir de la constatació de l’existència de les masses fou fàcil col·legir que el treball dels compiladors es féu, sobre la base d’un esquema o índex prèviament dissenyat, per subcomissions encarregades de cadascuna de les masses. Els títols s’haurien compost amb els fragments compilats per cadascuna de les comissions tot seguint l’ordre de les masses sabiniana, edictal i papiniana. Un cop conclòs el treball tot el material residual constitutiu de l’apèndix hauria estat afegit al final dels títols respectius. D’aquesta manera sorgí la Massentheorie , la qual proporciona una explicació versemblant a la velocitat del treball de la comissió redactora del Digest i continua essent actualment la teoria prevalent per explicar el mètode fet servir pels compiladors en l’elaboració del Digest.
En 1900 Franz Hofmann intentà donar una explicació alternativa a la de Bluhme al fet de l’extraordinària rapidesa en la composició d’una obra de la magnitud del Digest al temps que féu una crítica gens indulgent a la tesi bluhmiana, crítica que seria contestada enèrgicament no per Bluhme, que ja havia finat llavors, sinó per Theodor Mommsen. En opinió de Hofmann, la Massentheorie i el treball per subcomissions no són suficients per explicar la celeritat en la composició del Digest, atesa, en primer lloc, la interrupció dels treballs que amb tota probabilitat degué suposar la revolta social coneguda com “Victòria” ( Niké ), protagonitzada pels dos bàndols de l’Hipòdrom, plegats excepcionalment en aquesta avinentesa, succeïda a Bizanci en 532 i que causà l’incendi de diversos edificis emblemàtics i fins i tot l’assalt al palau imperial; i atès, en segon lloc, que els passatges tinguts en compte pels compiladors havien d’ésser, si escau, refets o interpolats per a llur adaptació als nous temps. D’aquesta manera, Justinià hauria falsejat la realitat en arrogar-se mentiderament la gesta de l’esbalaïdora rapidesa en la realització de l’obra. Per això, Hofmann manté com a explicació més versemblant l’existència d’una precedent compilació privada, una espècie de “ Predigest ”, que seria aprofitat pels compiladors. Aquesta tesi d’una prèvia compilació privada del segle V fou en principi rebutjada però represa després per Ehrenzweig i Peters, els quals admeten, tanmateix, que tal compilació anònima prèvia o “Predigest” no és pas incompatible amb la dada objectiva de les masses detectada per Bluhme.
Certament aquesta teoria del “Predigest” podria trobar un recolzament en la referència que es fa al llarg del passatge 1 de la constitució Omnem a uns volumina , una espècie de manuals per a ús dels estudiants a les universitats orientals. En eixe passatge Justinià justifica la necessitat de la compilació jurisprudencial davant les greus deficiències del sistema d’estudis de Dret. Tals volumina escolàstics, que en cap moment són identificats per llur autor, podrien haver constituït la base del Digest de la mateixa manera que les Institucions de Gai foren el model de l’obra homònima de Justinià i els Codis dioclecianeus i el Teodosià ho foren del Codi. Arangio-Ruiz no
formalment la mateixa estructura formal quatripartida de les Institucions de Gai així com la seua divisió en tres parts: personae, res i actiones ; tanmateix, a diferència de les Institucions de Gai, en què el tractament de les obligacions conclou en el llibre III, en les de Justinià continua al llarg dels primers cinc títols del llibre IV i és a partir del V quan s’inicia l’exposició de les accions. Altra diferència rau en què l’obra justinianea dedica al dret criminal l’últim títol del llibre IV, mentre que aquest no apareix en l’obra gaiana. Els llibres institucionals són dividits en títols precedits d’una rúbrica relativa a la matèria que tracten. Els títols a llur torn són subdividits en paràgrafs. Les Instituciones es basen en material jurisprudencial i també contenen referèncias a diverses innovacions legislatives, especialment a les degudes al propi Justinià. L’obra es desenvolupa a través d’un discurs únic i sense cap referència a las fonts jurisprudencials tingudes a la vista.
La constitució Cordi nobis est, relativa a la publicació del Codex repetitae praelectionis, contenia en el seu paràgraf 4 la previsió de fer una compilació de les constitucions imperials que es promulgassen després del Codex. Les noves constitucions o Novellae foren redactades majoritàriament en llengua grega i temàticament hi predominen les qüestions de dret públic: dret eclesiàstic, militar, processal, administratiu i penal. D’entre les concernents el dret privat destaquen, sens dubte, les Novel·les 118 a 127, relatives a la successió intestada, les quals introduïren importants innovacions en aquest camp. Des del punt de vista formal les Novel·les de Justinià apareixen precedides generalment, a diferència de les constitucions del Codex , d’un praefatio explicatiu de les raons que han motivat la constitució i conclouen amb un epilogus. Presenten, així mateix, una inscriptio i una subscriptio. El cos dispositiu de les Novel·les s’estructura en capita , “capítols”, dividits de vegades en paràgrafs. El mandat imperial de formar una compilació no es dugué a terme però les Novel·les de Justinià sí foren reunides, en canvi, en diverses col·leccions privades. Les principals foren les següents: l’anomenat Epitome Iuliani , redactat en llatí per un professor constantinopolità de nom Julià encara en vida de Justinià, entre els anys 555 i 557, immediatament després de la Pragmatica sanctio de 554. El compendi conté 124 constitucions, tot i que hi ha dues constitucions repetides. La segona col·lecció ha rebut la denominació de Collectio Graeca ; fou enllestida probablement en temps de Tiberi II, entre 578 i 582, i és la que reuneix més constitucions: 168. Aquest compendi redactat en grec comprèn no sols les constitucions promulgades per Justinià sinó també unes quantes dels seus successors Justí II i Tiberi II. La tercera col·lecció és la coneguda amb el nom d’ Authenticum o en plural Authentica. Es tracta d’una col·lecció de 134 novel·les en grec i traduïdes al llatí, tret d’algunes redactades directament en llengua llatina, realitzada al voltant de l’any 1000. El nom d’“Autèntiques” deriva de l’aval de llur autenticitat conferit pels glossadors bolonyesos i particularment per Irneri. Aquest compendi de novel·les substituí a partir del segle XI l’ Epitome Iuliani.
En 554 Justinià promulga una pragmatica a instància del papa Vigili, la Pragmatica sanctio pro petitione Vigilii, en virtut de la qual s’estén a la província itálica, recentment annexionada a l’Imperi bizantí, la vigència de la compilació justinianea així com la de les novel·les promulgades fins a eixe moment per Justinià. La compilació de Justinià vigí en territori itàlic durant un breu lapse de temps fins a la caiguda de la península en poder dels longobards, els quals reimplantaren el Breviarium d’Alàric II. En la resta de les antigues províncies de l’Imperi romà occidental es mantingué en vigor el dret teodosià.
Un cop tractat el conjunt del Corpus Iuris de Justinià, la principal font de coneixement del dret romà, cal referir-se ara al principal problema que ha plantejat aquesta obra als investigadors des
d’antany. És el problema de les interpolacions. Que hi hagué alteracions dels fragments manllevats de les obres jurisprudencials és una dada objectiva i fora de discussió, atès que l’alteració dels textos dels juristes clàssics fou una de les directrius traçades pel mateix Justinià per a l’elaboració del Digest i també del Codi. Així, en la constitució Tanta , 10 s’assenyala que s’ha afegit o llevat i s’ha ajustat a les regles més justes tot el que en les lleis dels prudents resultava superflu, imperfecte o menys convenient. S’hi diu també que és molt i molt important allò que s’ha transformat per raons pràctiques ( quia multa et maxima sunt, quae propter utilitatem rerum transformata sunt ); que s’ha corregit i millorat, àdhuc en constitucions imperials conservades en els antics llibres; i que s’ha mantingut en les esmenes tot el que era convenient i necessari per a la veritat de les lleis. L’autorització imperial per realitzar alteracions en els passatges de les obres jurisprudencials era certament de sentit comú i no excloïa la gran reverència envers allò antic que confessava professar Justinià. Les raons són lògiques: es farien servir textos molt antics, fins i tot els dels juristes més utilitzats i més pròxims en el temps, com ara Ulpià o Paule, ja es remuntaven aleshores a tres segles d’antiguitat, i era precís tenir en compte els canvis no sols jurídics sinó també socials i de tot tipus produïts des de llavors i la desuetud i l’anacronisme de moltes institucions. Cal afegir-hi l’existència sovint d’opinions discrepants entre els juristas, raó per la qual calia ara harmonitzar les dites opinions ara prendre’n partit per alguna.
Al segle XV neix la inquietud per les alteracions justinianees. Anteriorment, l’obra de Justinià era contemplada com a font del dret, tal qual es mostrava, per l’escoles dels glossadors i dels postglossadors. Amb Alciato i en general els humanistes de l’anomenada “Escola Culta” comença l’interès científic pel descobriment dels “tribonianismes” ( emblemata Triboniani ), és a dir, els canvis operats pels compiladors del Digest en les obres dels juristes clàssics. La pandectística s’interessà dogmàticament pel dret justinianeu, al qual considerà com una mena de koiné jurídica de les diverses nacions i obvià així la qüestió del dret clàssic latent en la compilació justinianea. Serà a la darreria del segle XIX i principi del segle passat quan la mateixa recerca de les interpolacions esdevindrà un corrent metodològic i l’atenció dels romanistes se centrarà en el descobriment del dret romà clàssic a partir de l’obra justinianea. Però els excesos maximalistes de l’interpolacionisme, que motivaren l’ús de l’expressió despectiva “caça d’interpolacions” ( Interpolationenjagd ) per descriure l’activitat de la ciència romanística, ha conduït actualment a una major cautela a l’hora d’afirmar la presència d’interpolacions que no siguen alteracions purament formals, retocs deguts a l’abreviació o al fraccionament d’un passatge més llarg, modificacions estilístiques o simples errors gramaticals, sinó que representen una incompatibilitat, un canvi o una innovació deliberada en relació amb el dret clàssic o que de qualsevol altra manera siguen significatives exegèticament. Pel que fa al cas concret de l’existència d’opinions discrepants dels juristes o antinòmies presents en el Digest, actualment es tendeix a considerar que més que d’interpolacions s’hi tracta de vegades de divergències entre els juristes, degudes a llur pròpia idiosincràsia, ideología, situació social i altres factors de diversa índole.
Gràcies a les obres palingenèsiques d’Otto Lenel : Das Edictum perpetuum de 1883 –més interessant és la seua definitiva tercera edició de 1927- obra que constitueix un intent de reconstrucció de l’Edicte perpetu codificat per Salvi Julià en 138 dC; i la Palingenesia Iuris Civilis de 1889, on es relacionen tots els passatges dels juristes clàssics utilitzats pels compiladors tot seguint l’ordre que degueren tenir originalment les obres d’on foren extractats, s’ha aconseguit tenir una visió panoràmica de l’obra jurisprudencial clàssica que ajuda a detectar la presència d’alteracions substantives provinents dels compiladors justinianeus.
A més de l’ajut que proporcionen les obres lenelianes per a la detecció d’una interpolació a partir d’un argument sistemàtic, també és possible el diagnòstic d’interpolacions a través d’altre tipus d’arguments.
esdevingué el primer centre europeu d’estudi universitari del Dret. L’exegesi dels glossadors no tingué com a objectiu la depuració ni la crítica de l’autenticitat dels textos, l’autoritat dels quals era considerada absoluta i inqüestionable, sinó copsar llur sentit fent servir a l’efecte la gramàtica i la lògica aristotéliques. Acursi reuní en 1227 les glosses i exegesis de tots els glossadors precedents en una obra coneguda com Glossa ordinaria o Magna glossa.
Als glossadors seguiren els postglossadors , nom que sovint rep l’escola de juristes que de mitjan segle XIII fins al XV dominà l’estudi del dret civil. Tant a aquests juristes, també majoritàriament d’origen itàlic, com a llurs predecessors, els glossadors, fou deguda la creació d’un ius commune a la baixa edat mitjana i gràcias a ells s’assolí la vella aspiració dels glossadors de fer del dret romà el dret comú de la cristiandat. Tractaren d’ajustar els drets locals al dret romà justinianeu, atès el seu valor paradigmàtic, al temps que també tenien en compte com a fonts el dret consuetudinari, el dret estatutari i el dret canònic. Si l’objectiu fonamental dels glossadors era aclarir el tenor dels textos i el coneixement del dret romà tal com apareixia reflectit en les obres justinianees, el dels postglossadors, amb una visió més moderna i sistemàtica, fou el de fer comentaris, per la qual cosa també són coneguts amb el nom de “comentaristes”, adreçats a l’àmbit forense i amb el propòsit d’aplicar a les necessitats sociales i econòmiques del moment les prescripcions del dret romà o d’altres normes harmonitzades amb les romanes. Glossadors i comentaristes comparteixen l’esperit acrític, la submissió a l’autoritat dels textos ( ratio scripta ), l’absència d’una visió panoràmica i el mètode casuístic. El comentaristes de major anomenada foren Durante, Cino de Pistoia, el seu deixeble Bartolo de Saxoferrato, un dels més eminents juristes de tots els temps, i el deixeble d’aquest Baldo de Ubaldi. Amb l’ humanisme jurídic i l’Escola Culta (segles XV-XVI) el dret romà serà també ius commune però en un sentit diferent: ara el dret romà és un paradigma, un dret modèlic al qual recòrrer per a la formació i integració dels emergents drets nacionals. El dret romà com a dret comú constitueix un dels fonaments de la comuna civilització europea del Renaixement. L’objectiu de l’humanisme jurídic fou la restauració de les fonts del dret romà mitjançant un mètode filològic d’anàlisi per tal de descobrir llur tenor original i ubicar els textos en llur context històric. Aquest mode historicista d’estudiar els textos romans, dit mos Gallicus per haver estat França a la seua avantguarda, s’oposa al dogmatisme de glossadors i postglossadors ( mos Italicus ) en rebutjar l’autoritat incontestable de la literalitat de la compilació justinianea. Per als humanistes calia esbrinar el pensament originari dels antics jurisconsults, que al parer d’ells havia estat manipulat en bona mesura pels compiladors justinianeus; i ubicar els textos jurídics en llur dimensió històrica i no traslladar-los a la ben diversa realitat històrica present. Per tant, els humanistes volien restituir el sentit original dels textos jurídics romans i qüestionaven la validesa del dret romà com a dret positiu. Els grans representants de l’humanisme jurídic foren Cujas, Godefroy, Donellus, Budé, Alciato i Zasius. Durant el segle XVII i fins a l’inici del XVIII es revigoritzà a Holanda l’humanisme jurídic a través de l’anomenada “Escola de la Jurisprudència Elegant”, el precursor de la qual fou Vinnius. A Espanya cal destacar Antonio Agustín i Nebrija i ja en el segle XVIII Gregori Maians. El mos Gallicus fou blanc de dures crítiques pels nous corrents de pensament jurídic dels segles XVII i XVIII, per als quals l’eix de l’especulació jurídica havia d’ésser el dret natural, no pas el dret romà. Segons els iusnaturalistes, de poc servia la reconstrucció històrica del dret romà si el fonament del dret es trobava en la raó humana, en la mateixa naturalesa de l’home. El iusnaturalisme racionalista té doncs una concepció nomotètica de la naturalesa, és a dir, el dret prové de la mateixa naturalesa i s’hi accedeix a través de la raó. Aquesta concepció suposa l’aplicació del racionalisme matemàtic cartesià al dret. En efecte, el iusnaturalisme postula l’existència d’un dret natural com a conjunt de regles jurídiques i de valors ètico-socials universals, el fonament dels quals es troba en la mateixa naturalesa racional de l’home. Aquest dret és autosuficient, no precisa d’un fonament religiós ni d’autoritat i la seua existència s’explica per la tendència instintiva de l’ésser humà a la sociabilitat. La relació dels iusnaturalistes amb el dret romà no és la d’un contacte directe amb els textos per glossar-los o per analitzar-los críticament; tampoc, emperò, hi mostren una actitud hostil o de rebuig ja que els iusnaturalistes consideren el dret romà com un model admirable, un dret pròxim a l’ideal, una excel·lent matèria prima aprofitable si s’exposa d’acord amb l’abstracta sistemàtica racionalista. Així, per exemple, exaltaren el valor de la jurisprudència romana com a precedent i també per la seua analogia amb el mètode científico-matemàtic racionalista. Són representants destacats d’aquest corrent Grotius i Pufendorf entre d’altres. L’aspiració del racionalisme jurídic de finals del segle XVII i del segle XVIII fou la codificació, entesa no com una mera recopilació de normes sinó com una exposició del dret vigent d’acord amb un entramat jeràrquic i lògic de regles que a
partir d’unes primeres regles axiomàtiques i absolutes, obtingudes per la raó natural, permet per successives deduccions lògiques d’arribar a sol·lucionar qualsevol hipòtesi pràctica imaginable. En començar el segle XIX el dret romà tornà a ésser objecte d’un entusiasta interès per part del moviment de reacció contra la codificació i les seues implicacions: l’absolut predomini de la cultura jurídica práctica en paral·lel al desdeny envers la ciència del dret, la pràctica vinculació dels jutges al tenor literal de les lleis i el fet d’afavorir el racionalisme jurídic a través del legalisme absolut les polítiques autoritàries. Emergeix novament una concepció historicista i antipositivista del dret de la mà de l’” Escola Històrica del Dret ”, el màxim representant de la qual fou Savigny. Segons ell, la codificació congela el permanent procés formatiu del dret, paralitza la ciència jurídica i impedeix, finalment, el seu progrés i millorament. El fonament de tota aquesta crítica és la concepció romàntica del dret com a producte de l’esperit popular ( Volkgeist ) i no com a obra de la raó; per això, la font fonamental del dret és el costum, no pas la llei, com ho fou en el dret romà arcaic i clàssic. També Savigny argumentà que sense el dret romà no hagués estat possible el desenvolupament del dret alemany perquè aquell n’és element constitutiu i que tampoc els drets municipals alemanys són comprensibles si obviem llur relació amb el dret romà. Savigny és autor d’una obra titulada System des heutigen Römischen Rechts , “Sistema de dret romà actual”, on el dret romà és presentat com el principal element integrant del dret privat alemany, que havia penetrat a Alemanya per via consuetudinària i que s’hi havia consolidat no per imposició sinó per la persuasió del seu valor científic. El dret romà també era l’element comú dels drets de les nacions europees des dels temps ja llunyans de la recepció medieval. El “Sistema” de Savigny representa, en definitiva, la utilització del dret romà com a base per a l’elaboració científica d’un sistema actual de conceptes de dret privat. Els juristes deixebles de Savigny reberen la denominació de “pandectistes” en virtud de la denominació que donaren recurrentement a llurs tractats de dret: Pandectae , fent honor a l’obra de Justinià dita “Digest” o “Pandectes”. El propòsit de la Pandectística fou la creació d’una teoria general del dret privat sobre la base del dret romà, més concretament del Corpus Iuris Civilis , sobre el qual es basava el dret comú. Windscheid, un dels pandectistes més conspicus, defineix el “dret de Pandectes” com “el dret privat comú alemany d’origen romà”. Les tasques dels pandectistes eren la determinació del text original del Corpus Iuris Civilis i, a continuació, l’abstracció de principis generals i la construcció sistemàtica a partir del material justinianeu. Altre eminent pandectista fou Puchta, creador del mètode de la “jurisprudència de conceptes”. La Pandectística fou el resultat de l’evolució de l’historicisme jurídic cap al cientificisme jurídic o positivisme científico-jurídic, és a dir, cap a una concepció del dret que fa derivar les normes jurídiques exclusivament de conceptes estrictament jurídics. El positivisme científic inspirà el Codi civil alemany (BGB) de 1900 i fins al punt que la seua primera redacció fou pràcticament una transliteració en forma articulada de l’obra de Windscheid Lehrbuch des Pandektenrechts , “Manual de dret de Pandectes”, amb la qual cosa es pot dir que el dret romà esdevingué font directa de dret positiu. Però el positivisme científic fou eclipsat pel positivisme jurídic , el qual tingué moltes ramificacions: l’”Escola de l’Exegesi” a França, l’”Escola del Dret Comparat” a Alemanya, o l’”Escola Analítica” a Anglaterra. Mentre que el positivisme científic feia derivar el dret exclusivament dels conceptes teòrics elaborats científicament, el positivisme jurídic esgota el dret amb les normes emanades de l’Estat, amb els imperatius legals. La conseqüència fonamental de la victòria del positivisme jurídic en el pensament jurídic occidental fou el monopoli del dret per l’Estat i, pel que fa al dret romà, l’aïllament d’aquest de la praxi jurídica i el seu confinament definitiu al vedat de les ciències de l’Antiguitat. El triomf del positivisme jurídic provocà el retorn de l’historicisme humanista en l’estudi del dret romà a través del corrent anomenat “ neohumanisme ”, l’objectiu del qual serà la fidel reconstrucció del dret romà, especialment del dret clàssic. La seua manifestació més sobresortint fou a la fi del segle XIX i primeres dècades del segle XX l’anomenada “crítica d’interpolacions”. Entre els representants d’aquest corrent cal esmentar Mommsen, Lenel, Mitteis i Gradenwitz, entre d’altres. De llavors ençà la depuració de les fonts jurídiques per conèixer el dret romà en el seu estat pristí ha estat una de les principals activitats dels romanistes. En les darreres dècades del segle XX s’han obert pas dos nous corrents metodològics en la romanística: el “ neopandectisme ” i el “ comparatisme històric ”. Tals corrents representen un revulsiu davant la crisi del dret romà que suscità el positivisme jurídic i una alternativa al neohumanisme, causant del capsulament científic del dret romà i del distanciament dels romanistes de la resta de juristes. El propòsit d’ambdós corrents és mostrar el valor i utilitat que pot tenir el dret romà i els estudis romanístics en la actualitat, especialment davant la posibilitat de la construcció d’un dret privat europeu, ço és, d’un nou ius commune europeu, per al qual el dret romà no sols és pressupòsit sinó també pot ésser un eficaç instrument.
